AL DISTRICTE MOIOBAMBÍ DE CALZADA (III)

ELS VIATGES D’EN CIL

  RF. Crònica n.10.c (2025)

Text: Cil Buele i Ramis

Imatges: Morro de Calzada. Centro de Interpretación. Moyobamba.

(Foto: Cil Buele, novembre 2025) 

Enllaços àlbums fotos:

A) Viatge al Perú 2025 (13): de Tarapoto a MOYOBAMBA

https://photos.app.goo.gl/xzt3xE1QhWyaLBkG9

B) Viatge al Perú 2025 (14): Tahuishco (MOYOBAMBA)

https://photos.app.goo.gl/wf4VnCYqp2sU7HXz5

C) Viatge al Perú 2025 (15): Morro de Calzada (MOYOBAMBA)

https://photos.app.goo.gl/JeUBH35LMDK6ZVup9

D) Viatge al Perú 2025 (16): la ciutat de MOYOBAMBA

https://photos.app.goo.gl/7N5A3GLhx5DFBBYC8

E) Viatge al Perú 2025 (17): gent de YURIMAGUAS

https://photos.app.goo.gl/H4UUPhKPvYMrSop58

F) VIATGE AL PERÚ 2025 (09): Cooperativa agrària Allima Cacao de Chazuta, en mans mallorquines

https://socrodamon.blogspot.com/2025/11/cooperativa-agraria-allima-cacao-de.html

*

AL DISTRICTE MOIOBAMBÍ DE CALZADA

(III)

*

         «Chucaque» o «mal de ojo»

         No passa cap viatge al Perú que no em trobi en qualque ocasió amb algun cas concret i proper d’això que anomenen «chucaque» o «mal de ojo».

         Enguany mir d’esbrinar-hi una mica millor en què consisteix aquest fenomen, de caire tan popular, que veig que preocupa molt la gent amb què convisc.

         Tot i que la modernitat i la medicina científica l’ha anada desplaçant de mica en mica, perdura encara en la ment i el comportament de molta de gent del Perú.

         Tant a la costa com a la serra i la selva amazònica. Tant en zones rurals com urbanes, la gent hi viu i es comporta convençudíssima de la seva existència i dels remeis naturals que cal aplicar-hi per sortir-ne i desfer-se’n exitosament.

         També veig que hi abunda la creença popularment escampada que el paper de la medicina tradicional pot resultar-hi molt perjudicial. Fins al punt de creure’s que arriba a provocar la mort de pacients, en lloc de curar-los, si prèviament no se n’han fet les cures tradicionals naturals.

         Ahir mateix a la casa que visitam, sent a dir la mare d’una de les criatures més menudes: «tiene mal de ojo».

         Els deman que em diguin i m’expliquin què és això. No és la primera vegada que ho deman. Sempre em vénen a dir el mateix: creuen que hi ha persones que, volent o sense voler, poden arribar a fer mal a una altra, només amb la seva mirada, tan aguda com penetrant.

         Creuen que aquesta persona emet una energia tan pesada, tan forta o amb tanta d’«enveja», que aconsegueix d’afectar els més febles i vulnerables, d’una forma descaradament desproporcionada.

         Sobretot afecta infants menuts, nins de uè, però també pot arribar a adults, animals o plantes. Els infants menuts són els més susceptibles, perquè la seva energia vital és més feble, em diuen.

         Qualsevol persona que tengui «la vista forta» o «calenta» pot causar aquest mal. Especialment si mira amb molta d’intensitat o d’admiració un infant, sense tocar-lo.

         Els efectes que hi produeixen són plors inconsolables i sense cap casta de raó aparent, febre, vòmits o diarrea, pèrdua de les ganes de menjar, son intranquil·la, malsons i gemecs mentre dorm, decaïment general o malestar generalitzat.

         Quan sospiten de «chucaque», la gent no sol acudir a un metge convencional directament i immediata. Tenen por que, en lloc de curar-los, els mati. Només ho fan, després d’haver intentar d’obtenir la neteja física i espiritual a mans d’un curandero o persona amb coneixements dels mètodes més tradicionals, que pot ser un familiar major.

         En aquesta «neteja espiritual», el tractament més comú  i el mètode més tradicional i conegut és l’ús d’un conillet d’índies.

         Encara viu, passen l’animalet per tot el cos de la persona afectada, especialment pel cap i la panxa. Pensen que aquest animalet absorbeix tota l’energia negativa acumulada.

         Quan el xapen i l’obrin, poden «llegir» als seus òrgans interns el diagnòstic: si presenten taques o danys, confirmen que hi ha hagut «chucaque» i que el conillet n’ha «extret» la malaltia. Aleshores, sacrifiquen l’animalet.

         També usen altres mètodes de neteja, com fregant pel cos un ou de «gallina negra o criolla» i el trenquen dins un tassó amb aigua: les formes que pren el vermell i el blanc de l’ou indiquen la casta de mal que ha estat provocat.

         De la mateixa manera, empren plantes considerades sagrades o de protecció, com la ruda, el romaní, l’alfabeguera o el munya. Serveixen per «agranar» i fer net el cos afectat.

         Les llimones constitueixen un dels remeis que s’hi empren, fregant-hi tot el cos dalt a baix.

         El vestit de colors vermells forts i intensos, creuen que n’allunyen el mal.

         Mentre ho fan, tenen per costum resar certes oracions         específiques, com la pregària del «credo» feta a l’inrevés, o altres pregàries catòliques aplicades a contrarestar el mal.

         Repassant alguns escrits sobre la matèria, m’adon que parlen molt del «sincretisme cultural» en aquest àmbit del comportament popular davant del que anomenen «chucaque» o «mal de ojo».

         Pel que puc esbrinar, aquesta pràctica de sanació té orígens anteriors a l’arribada dels colonitzadors hispànics. Posteriorment, s’hi han anat barrejant conceptes catòlics amb el pas del temps: invoquen Déu o els sants durant els ritus de curació, tot mantenint la creença que la fe en les coses divines esdevé fonamental per curar aquest «chucaque» o «mal de ojo».

         N’hi ha que diuen que, a més de ser una malaltia cultural o també un síndrome d’afiliació cultural, esdevé l’explicació tradicional per curar mals físics i emocionals, especialment en infants.

         És evident que no deixa de ser un reflex encara ben viu de creeences andines sobre l’energia, l’equilibri i la influència de les emocions alienes, com l’enveja.     Vist més de prop, sembla una pràctica que combina coneixements ancestrals preincaics amb elements de la religió catòlica implantada amb posterioritat.

         Amb gent de Yurimaguas

         Com que l’estat de la carretera no acaba d’estar en les millors condicions, optam per no arribar enguany fins a Yurimaguas o volíem anar a saludar el nostre amic, Manuel Yumbato Angulo.

         Sortosament, aquest amic nostre i contacte «yurimagüí» també ha de passar per la ciutat de Tarapoto on estam allotjats, a l’Hotel Nilas de tres estrelles.   Aprofitam per retrobar-nos-hi i perquè ens acabi d’informar sobre l’estat en què es troba l’elaboració de la Biblioteca virtual amazònica, a la qual donen suport econòmic una desena de persones de Mallorca.

         S’hi adreça personalment, en un vídeo domèstic que enregistram, just en acabar de dinar a «La Collpa», restaurant representatiu de la cuina regional tarapotina, tot agraint-los la col·laboració prestada.

         Una mica més tard, l’altre bon amic tarapotí Roberto Acuña Marín, amb qui ja hem contactat dies abans, torna a acompanyar-nos fins a un dels establiments on podem assaborir un sucós «ponche de la abuelita», batut típic d’ous amb sucre/panela i cafè.

         Per demà, contractam un passeig turístic per una de les zones properes de la ciutat de Tarapoto.

         Per l’endemà, divendres, tenim previst de viatjar de Tarapoto fins a Lima.