AL DISTRICTE MOIOBAMBÍ DE CALZADA (II)

ELS VIATGES D’EN CIL

Text: Cil Buele i Ramis

                Imatges: Campus Universitat de Moyobamba.

                (Foto: Cil Buele, novembre 2025)

RF. Crònica n.10.b (2025)

                                                                                                               Enllaços àlbums fotos:

A) Viatge al Perú 2025 (13): de Tarapoto a MOYOBAMBA

https://photos.app.goo.gl/xzt3xE1QhWyaLBkG9

B) Viatge al Perú 2025 (14): Tahuishco (MOYOBAMBA)

https://photos.app.goo.gl/wf4VnCYqp2sU7HXz5

C) Viatge al Perú 2025 (15): Morro de Calzada (MOYOBAMBA)

https://photos.app.goo.gl/JeUBH35LMDK6ZVup9

D) Viatge al Perú 2025 (16): la ciutat de MOYOBAMBA

https://photos.app.goo.gl/7N5A3GLhx5DFBBYC8

E) Viatge al Perú 2025 (17): gent de YURIMAGUAS

https://photos.app.goo.gl/H4UUPhKPvYMrSop58

F) VIATGE AL PERÚ 2025 (09): Cooperativa agrària Allima Cacao de Chazuta, en mans mallorquines

https://socrodamon.blogspot.com/2025/11/cooperativa-agraria-allima-cacao-de.html

*

AL DISTRICTE MOIOBAMBÍ DE CALZADA (II)

         Amb ganes de visitar tres indrets moiobambins

         Si em demanen quins tres indrets de Moyobamba m'agradaria visitar enguany, ho tenc claríssim: un ja l'he vist en altres ocasions anteriors.

         Els altres dos no. Un d’aquests solament l'he vist d’enfora, i no m’hi he acostat mai.

         Del que ja conec, el Mirador i el Port de Tahuishco, en guard molt bons records. Me n’hi som anat per primera vegada amb la meva dona, ja difunta, Isabel Rosselló i Girart l’any 2010. La verdor que tot ho envolta i el riu d’aigües marronenques, que arriben a desembocar al gran riu Amaçones, em deixen sempre bocabadat, extasiat, embambat davant de tanta bellesa natural que tenc la sort de contemplar.

         Amb na Zully, aprofitam el capvespre per arribar-hi en la motocar de don Pancho. Admiram la increïble i fascinant bellesa d’unes panoràmiques úniques, excelses, que t’omplen de debò.

         Davallam per les escales que porten del Mirador fins al Port.

         Tahuishco és massa! Són més de tres-cents escalons que, per baixar em resulten bastant més difícils que a l’hora de pujar-los. Tot i que enguany ens servirem d’una altra motocar per retornar cap a cases. Els meus genolls ja no donen per tant, ni estan per aquests trots.

         Abans, emperò, ens acostam a les aigües, avui calmades, del riu Mayo. I ens hi quedam extasiats, davant de tanta bellesa acaramullada.

         N’acabam la visita assaborint una «Agua de coco helada» exquisita, que ens ofereix la madona d’una de les poques botigues que roman oberta a aquestes hores del capvespre.

         S’ho paga, de bon de veres, arribar fins al Mirador i al Port de Tahuishco.

         L’altre indret de Moyobamba que enguany vull visitar no té res a veure amb rius ni amb aigües. Sí amb la verdor característica dels boscos amazònics.

         S’aixeca majestuós, com a vetlant i protegint la població «moyochita», un cim d'alçada semblant al puig Major de Mallorca. Sempre el veig cobert de verdor i de boscos atapeïts, regats quasi diàriament per l'aigua de les pluges i pel sol calentíssim que hi cau damunt, abans i després de ploure.

         L’anomenen el Morro de Calzada. En altres ocasions anteriors no arrib a acostar-m'hi. Enguany mir de pujar-hi fins allà on m’aguantin les cames.

         Després de visitar el Centre d'Interpretació que recull imatges de la flora i la fauna pròpies d'aquest indret amazònic, arrib  més o manco  fins a la meitat d'aquest puig.

         Per un camí força empinat, pujam al que anomenen «La silla del Curaca».

         Escolt diverses interpretacions sobre aquest indret: on s’asseu temps enrere l’inca, on els curanderos en fan de les seves, on es realitzen activitats misterioses, etc.

         El fet és que la panoràmica que es presenta als nostres peus és d’allò més atractiu i plaent. No se’n veu la fi, de tantíssima verdor amuntegada més enllà de l'horitzó.

         El tercer indret que vull visitar és el que em fa més il·lusió de tots. Fins suara mateix, només l'he vist en imatges fotogràfiques que m’ha anat enviant a Mallorca la meva fillola piurana.

         Es tracta de la caseta que, a la fi, després de molts tràmits i peripècies administratives superades, ha arribat a aconseguir de veure-la construïda i acabada.

         Seguint un dels projectes governamentals destinats a afavorir qui no té casa pròpia, el passat mes de maig apareix a la llista dels concessionaris del «Techo Propio».

         Tot i que, inicialment, en un mes li han d'haver construït el mòdul bàsic d'una caseta a un terreny de 300 m² que ha aconseguit al districte de Calzada, en un lloc anomenat Nuevo Edén, el termini de la finalització es va ajornant una mesada i una altra.

         Fins a finals del mes d'octubre no n'arriba a rebre les claus i a signar la documentació pertinent que inclou l’escriptura de propietat.

         Em fa molta d’il·lusió veure amb els meus ulls la caseta acabada de construir, en bona part, gràcies a la col·laboració mallorquina que li ha arribat.

         M’emociona moltíssim veure que la meva fillola piurana ja disposa de la caseta que, des de fa tants d'anys, ha intentat aconseguir, si no per a ella, sí per a la seva descendència.

         De retorn a La Emboscada, ens aturam a l’únic restaurant de Calzada on podem assaborir «Una fuente de cebiche de toyo (peix) con chicharrón de pota (peix)». Regat amb una ampolla de litre d’Inca Kola.

         En aquest indret de la província de Moyobamba, al districte de Calzada, celebren aquests dies el 174è aniversari de la seva fundació. La Plaça Major roman tota engalanada. L'edifici de la Municipalidad (Ajuntament) ha estat repintat amb els colors vius de la bandera local, verd, blanc i vermell.

         Pensant d'anar a missa, ens acostam a l'església parroquial a l'hora habitual. La hi trobam tancada. Ens diuen que els dissabtes ja no hi diuen missa. Només els diumenges. Ja hi tornarem demà, idò.

         Tornant a peu, arrib a comptabilitzar les 8.680 passes fetes avui.

         Efectivament, diumenge a les 19:30 comença la missa a l’església parroquial de Calzada. Ens hi feim presents tres quarts d'hora abans, en motocar.

         M’hi trob una trentena de persones, majoritàriament dones, que mantenen exposat el Santíssim damunt l'altar. Passen el Rosari, alternant-se les pregàries per torns, d’un/a i tots, i de tots i un/a.

         Entra el capellà a l'interior del temple, jove i peruà. Es revesteix amb el camis, el cíngol i l'estola morada. Se'n va al confessionari.

         Aquestes pràctiques religioses que veig avui dia al meu voltant no deixen de xocar-me bastant. Tot i amb això, em surt de dedins respectar-les. Són pràctiques de la religiositat popular en aquest país, on les esglésies sempre s’omplen de fidels. És el que hi ha. Durant una bona estona no hi para d’entrar gent i més gent, a l'interior del recinte sagrat.

         Em deman què se n’ha fet de la Teologia de l’Alliberament en aquest racó de la selva amazònica peruana. Déu ho sap!

         Em fix en les imatges escolpides a dalt, al presbiteri: santa Rosa, Sagrat Cor de Jesús, Virgen de Chapi i el Sant Crist gros que presideix el temple. Dos angelets petits custodien el Sagrari.

         Al moment de la Lletania, conviden a posar-se drets.

         Sonen les campanes un pic, dos pics i tres pics, al cap de 5 minuts.

         Entonen la Salve Regina. Barrejada amb paraules mastegades al fons de l’església per un que ha begut més del compte.

         Hi entra més gent, fins que el recinte queda ple, pràcticament amb tots els bancs ocupats.

         Comença la missa. Cants coneguts i no tan coneguts. Pregàries en castellà, les mateixes que a Europa. En lloc de dir-hi «vosotros», el tractament sempre és «ustedes». L’homilia llarga. Cridanera. Reclamant respecte pel temple, casa d’oració. Al moment de la pregària dels fidels, hi són cridats els catecúmens: joves que han de ser confirmats més endavant i que avui han de passar pel primer escrutini: l’exorcisme amb el «cordell espiritual de la gràcia divina» que ha de foragitar totes les malifetes profanadores del temple de Déu... En alçar Déu, l’escolanet fa sonar la campaneta i se sent el «Señor mío y Dios mío» en boca de tota la concurrència. Al moment de la comunió, n'hi ha que s’agenollen, n'hi ha que combreguen de drets, tots prenen l’hòstia a la llengua...

         Dues hores després d’haver-hi entrat, en sortim, cap a la plaça Major del districte de Calzada, ben il·luminada.

         A peu, fins a Hospedaje La Emboscada hi sopam d’una bona ració de «pollito a la brasa». Amb suc de maracuià.

         L’endemà, na Zully em prepara per berenar una exquisida «tortilla combinada con papas y yuca fritas con encebollado». Mel de cateu!

         Només em queden vint-i-quatre hores de romandre aquí on som ara, al districte moiobambí de Calzada, en plena selva amazònica peruana. Demà mateix tornam cap a Tarapoto, a passar-hi tres dies, abans d'emprendre el vol definitiu cap a la ciutat de Lima altra volta.