AL COL-LEGI JOSÉ ANTONIO ENCINAS DE MAGDALENA DEL MAR    

Redacció: Cil Buele i Ramis

Imatge: Casa de Niños "Sagrada Familia" (Lima)

 ELS VIATGES D’EN CIL. PERÚ: 2025

                                Al col·legi José Antonio Encinas, de Magdalena del Mar

         Situat al Jr. Tacna del districte limeny de Magdalena del Mar es troba el centre educatiu on estudia en Julià, de 9 anys d’edat, nét dels bons amics Anselm Álvarez Santamaría i la seva vídua Elvira Calmet Franco.

         Me n’hi vaig en companyia de sa mare, na Micaela Álvarez Calmet. Tots tres participam en una de les activitats extraescolars programada per a avui, dissabte al matí: es tracta d’una Marató fotogràfica familiar 2025 pel barri limeny de Magdalena del Mar, amb quatre metes a assolir, segons una determinada temàtica: veïns invisibles, ombres i reflexos, etc.

https://photos.app.goo.gl/oM1WEHZAwhAJZnze7

         Summament interessant la tasca que hi despleguen, tant l’alumnat com el professorat.

         Per sorpresa meva i seva, qui se n’encarrega més directament i intensa és una mallorquina de Ciutat, na Cati Torres. Duu més d’una vintena d’anys treballant-hi. Està molt ben considerada pel claustre, l’alumnat i les famílies. La veuen gaudint a les totes d’una metodologia de treball engrescadora, com, segons diu ella mateixa, mai no havia pogut trobar a la Roqueta.

         No ens coneixem, però ens alegram tots dos d’haver-nos trobat i poder expressar-nos en català, en un país que compta amb tantíssimes llengües pròpies, indígenes a més del castellà, el quítxua o l’aimara.

         Curiositats de la vida: veig que na Marta Obrador Sastre em diu que la coneix, que és amiga seva i que varen estudiar juntes a la UIB. M’encomana que li enviï una fortíssima abraçada de part seva. Així ho faig alguns dies després.

         Jornada de congressos d’Esquerra Republicana, a Manacor

         Tal com està programat de bon principi, aquest diumenge celebram el Congrés d’Esquerra Illes a la ciutat de Manacor, amb la presència física d’Oriol Junqueras, president nacional d’Esquerra Republicana, i l’absència física meva.

         La jove manacorina Carme Gomila Domínguez n’assumeix la Presidència, agafant el testimoni d’en Mateu Matas Ordinas «Xurí»: amb el republicanisme, el bé comú i l’honestedat com a lemes per tirar endavant.

         En bon darrer diumenge d’octubre, també celebram al local de Manacor el Congrés d’Esquerra Mallorca. Hi triam Miquel Àngel Sureda Massanet com a president, i una executiva de sis dones i sis homes entre els quals aparesc com a secretari de Ciutadania i Moviments Socials.

         Durant la primera hora i mitja d’una connexió per zoom iniciada a les 5 de la matinada (hora peruana), puc seguir veient i escoltant per la pantalla del meu ordinador, des de ma cambra al districte limeny de Magdalena del Mar, les intervencions diverses que hi fan.

         Només arrib a poder comunicar-m’hi pel xat escrit, ja que, segons em diuen, no m’entenen bé quan parl pel micro. M’alegra ben molt poder veure les cares i escoltar les veus de les dues dotzenes de companyes i companys de partit que també hi participen, des de tan lluny estant-hi jo.

         Malauradament, després d’una hora i mitja llarga de connexió a llarga distància, per motius tècnics que superen la meva capacitat de comprensió i resolució de conflictes informàtics, no hi puc seguir connectat. Me n’he de sortir, amb molta de pena per part meva.

         Hi tramet a tota la concurrència republicana una abraçada tan mallorquina com andina, tan peruana com catalana.

         Qui són Los marrones?

         No record d’haver sentit mai aquesta expressió, abans que arribi a les meves orelles durant la conversa que mantenim al dinar organitzat a la casa de n’Elvira, amb els membres de la seva família. A Magdalena del Mar, s’hi fan presents dues germanes seves, un cunyat i una neboda.

         La germana major, que viu i resideix habitualment als Estats Units de Nord-Amèrica, parla del tractament dur que hi reben, des de l’arribada al poder de Donald Trump, els que denomina «Los marrones».

         Quan, mostrant-me desconeixedor del significat d’aquest mot en àmbits nord-americans, li deman qui són aquests que anomena «Marrones», m’ho aclareix amb una sola paraula: «Nosotros»! És a dir, els llatins, els sud-americans, els de pell morena. A diferència dels africans, negres. O dels euroasiàtics, blancs.        

         Per primera vegada en ma vida, m’adon que jo m’he de considerar, a més de negret, mulato, «umuarabu», «sambito», també «Marrón». Bo m’és saber-ho.

         Els parl de la meva mala experiència d’aterratge a l’aeroport de Nova York l’any 1975, quan l’avió en què viatj hi ha de fer una escala tècnica, la primera vegada que em faig present al Perú: aleshores, jur i perjur que no tornaré a posar-hi els peus pus mai més! I continuo complint eixa promesa, als meus 80 anys ja fets!

         Després d’haver hagut de signar un paper on he de contestar, dins l’avióm  tantes preguntes que em sembla fins i tot descaradament ofensiu: color de la pell, color dels ulls, cabells llisos o arrissats, pertinença a cap sindicat, a cap partit comunista, a cap comunitat religiosa, intenció de matar el president...

         Tot, per mantenir-nos durant dues hores seguides en una sala, entre quatre parets i sense finestres!

         Cap al districte limeny de Puente Piedra

         M’he comunicat telefònicament amb na Pamela perquè em reservi per diumenge al matí un taxi que em dugui fins a ca les religioses trinitàries que habiten al districte limeny de Puente Piedra, on tenc ganes d’anar a passar uns quatre dies.

         Ja els ho he demanat i tot d’una m’han dit que sempre hi mantenc les portes obertes.

         El trajecte en taxi conduït per José Luís es fa llarg, degut a la intensitat del trànsit de vehicles que circulen pel centre de la ciutat de Lima en bon diumenge del mes d’octubre. Sobretot per la Panamericana Nord, en travessar determinats districtes limenys: San Miguel, San Martín, Vía Expresa, Barrios Altos, Naranjal,  Los Olivos, Micaela Bastidas, Prolima, Chillón, etc.

         Des prés d’una hora i mitja llarga, des de Magdalena del Mar fins a Puente Piedra, m’hi trob la bunyolina Maria Quetglas que m’obre la porta; la menorquina Margalida Juanico, que m’acompanya fins a la cambra que he d’ocupar enmig del jardí;  i la castellana María Alcázar que, juntament amb la peruana Liliana González estan preparant el dinar dins la cuina.

         Damunt les 13:15 em ve  a cercar l’andina Giuliana Huarachi, perquè anem a dinar. L’ha preparat la cuinera, Medelina. Ens asseim a taula i assaborim un exquisit plat de carn amb arròs blanc, puré de patata i ensalada de verdures. Hi ha cerveses damunt la taula. M’estim més i deman aigua clara per beure.     Postres de fruita: plàtan, albercoc i mandarina. Enguany trob que les mandarines, al Perú, són exquisidament agradoses. M’encanten.

         Tot seguit, noneta llarga a causa de la matinejada d’avui, a les 5 am.

         Tres objectius puentepedrins

         A banda de mantenir una trobada amb les germanes Trinitàries, cosa que acostum a fer sempre que viatj al Perú, també hi vénc a realitzar canvi de moneda: d’euros a sols peruans.

         Per experiències d’altres anys, sé que hi puc arribar a obtenir un canvi molt més favorable, que em permet de canviar-los a quantitats superiors a les que em donen oficialment a l’aeroport internacional de Lima, tot d’una que trepitj terrritori peruà: 3,60 / 4,04.

         Són doblers que la setmana vinent han d’anar a parar a la Cooperativa AllimaCacao de Chazuta, a Tarapoto, en plena selva amazònica peruana. Com més n’hi dugui, molt millor.

         Finalment, i sobretot, hi vénc amb moltes ganes de contactar personalment i directa amb Miguel Rodríguez Candía, l’ànima d’una institució tan singularment significativa com és ara la Comunidad de Niños Sagrada Família.

         Des de fa més d’una vintena d’anys roman oberta a la infància més desprotegida, en un centre d’acollida situat a Ventanilla, molt a prop d’aquí on som ara.

         Quant i més enguany que, gràcies a quatre donacions mallorquines molt significatives, li ha arribat una quantitat considerable de recursos econòmics que els ha de permetre renovar totalment la cuina on preparen diàriament el berenar, dinar i sopar per a més d’un milenar de boques infantils desprotegides que romanen ateses i acollides en aquest centre.

         M’interessa moltíssim donar-los constància fefaent, als donants mallorquins, d’on ha anat a parar la seva aportació generosa.

         Conec la iniciativa solidària, nascuda de la fe d’un home que creu en «Mi Flaco» (no és cap altre que Jesús, el de Natzaret!).

         M’hi som fet present més de tres vegades i hi he pogut comprovar la tasca valuosíssima que hi despleguen.

         Tant és així que, quan un bon amic i veïnat de Ciutat, que es troba a punt de jubilar-se, em demana què em sembla el seu desig de venir al Perú per aportar coneixements musicals a «infants que no compten amb mitjans per fer-ho», no se m’acut cap altra idea que posar-lo en contacte directe amb qui duu tot el maneig en aquesta Comunidad de Niños Sagrada Familia, de Ventanilla, Lima, Perú.

         En Miguel em diu que no hi ha cap problema. Que en poden parlar, quan sigui l’hora de fer-ho.

         També ho faig a saber a les bones amigues trinitàries que, encantades, n’acullen la iniciativa amb molt d’entusiasme. Precisament enguany, aquests mateixos dies que som per aquí, obtenen l’ajut solidari de dues pensionistes jubilades mallorquines que hi col·laboren, al jardí infantil que mantenen obert al balneari d’Ancón.

         Cementeri «Parque del Recuerdo», a Puente Piedra

         Hermínia Higa Kubota és la primera religiosa trinitària orginària del Perú que conec, estant a Mallorca. Se n’hi va a treballar a la dècada dels anys 80, entre d’altres indrets, a la parròquia de Sant Francesc de Paula, al carrer de general Riera, al barri del Camp Rodó de Ciutat. Hi col·labora amb el bon amic deianenc, mossèn Guillem Miralles Cardell, que n’és el rector.

         Una de les notícies tristes que rep en arribar a Puente Piedra, és la de la seva mort l’any passat, pel mes de novembre, em diuen. M’adon que això ocorre pocs mesos després que ens trobem pel mes d’agost anterior, visitant plegats la tomba del bon amic santamarier mossèn Miquel Parets, al santuari de Jicamarca on reposen les seves restes mortals.

         Em ve de nou. Té quatre anys més que jo. Decidesc visitar-ne la tomba. M’indiquen que roman enterrada al cementeri Parque del Recuerdo, de Puente Piedra, a l’altra banda de la carretera Panamericana. M’hi dirigesc a peu.

         Tenc oportunitat de veure la població puentepedrina en la seva salsa més genuïna. Em dirigesc a una de les policies que dirigeix l’atapeït trànsit rodat i li deman en quina direcció he de prendre per anar cap al cementeri, caminant. M’ho indica molt amablement. Hi arrib en poc menys d’una hora.

         Des del mercat immens de Huamantanga, passant per l’Hospital de la Solidaritat, travessant carrers i més carrers farcits de cotxes i de motos i de motocarros que hi circulen a tota velocitat, deixant enrere entitats comercials i bancàries de tota casta, al cap d’uns tres quarts d’hora de caminar, veig a la llunyania el símbol inequívoc del cementeri que cerc.

         Molt ben conservat i tractat, ingrés en un parc de repòs per als difunts i d’estada tranquil·la i asserenada per als vivents. Amb molt de personal que atèn molt amablement tothom que s’atansa a l’entrada del recinte, em demanen quina tomba vull visitar i a nom de qui està. Els ho dic.

         Susana Ramírez Navarro, consellera familiar, ho consulta pel mòbil. M’assenyala «San Bernardo J-23-10», indicant-me cap on he de prendre. En pocs minuts som davant l’indret on reposen les restes d’Hermínia Higa Kubota.

         Li faig arribar la meva salutació fraterna amb la pregària del Parenostre.

         I m’entorn cap a cases, pel mateix camí d’anada, en sentit contrari.

         La visita més desitjada

         Em pos d’acord amb Miguel Rodríguez Candía, perquè ens passi a recollir de bon matí, per la casa de les religioses Trinitàries, na Maria Quetglas i jo mateix, amb la finalitat d’arribar tots dos fins a la Comunidad de Niños Sagrada Familia, situada al districte limeny de Ventanilla.

         Amb puntualitat més que germànica, mentre estam berenant, després d’haver fet a les 7:30am la pregària matutina de Laudes a l’interior de la capelleta conventual, sona el timbre de la porta principal d’entrada al recinte.

         És ell: en Miguel Rodríguez Candía ens ve a cercar amb el seu cotxe, una furgoneta tot terreny, de fabricació índia, per dur-nos fins a la Comunidad de Niños.

         Durant la pregària el matí m’assabent que acaba de morir un dels membres de l’IEME (Institut Espanyol de Missions Estrangeres), més jove que jo, espanyol, de nom Andrés Gallego. Pregam pel descans etern d’aquest treballador infatigable en terres peruanes.

         Ho faig a saber al bon amic José M. Rojo García, també de l’IEME, que treballa a la serra andina d’Ayabaca. Em diu que n’Andrés arriba al Perú uns mesos abans que ell, i que els darrers anys s’ha exercit com a professor a la Pontifícia Universitat Catòlica del Perú, essent molt bon amic de Gustavo Gutiérrez.

         També ho comunic al meu condeixeble burgalès Ángel Sáiz Pérez. Informat com ningú, sobre l’IEME, m’aclareix que n’Andrés «pertany a una generació de ferro, des de la fe i la justícia, que va passant, i deixa el testimoni a la Generació Zeta. És llum per als que creuen en un Déu humà encarnat entre els pobres per alliberar-nos, a tots» (Missatge de P. Santiago).

         Per n’Àngel sé que n’Andrés és més jove que nosaltres dos.

         El fet és que avui, en bon dimarts 28 d’octubre de 2025, festa del Señor de los Milagros al Perú, em torn a fer present per tercera vegada, amb moltes ganes, al recinte que aixopluga més d’un milenar d’infants desprotegits.

         Gràcies a la iniciativa promoguda i duita a terme, des de fa algunes dècades, per aquest militant laic  de la Teologia de l’Alliberament, que duu el nom de Miguel Rodríguez Candía.

         Per a mi és tan admirable, que em sembla un miracle de debò!

         Des de Mallorca estant, quatre persones que s’estimen més romandre dins l’anonimat, m’han fet arribar unes quantitats considerables d’euros que he lliurat en mans d’en Miguel, perquè els empri en allò que consideri que pot resultar més beneficiós per als infants acollits a la Comunitat.

         L’endemà mateix ja s’hi posa, a fer-ho: inicia les obres de remodelació d’una cuina que, vista amb els meus ulls europeus, no només fa llàstima i plorera, sinó que resulta colpidora, lúgubre, estremidora i xocant.

         Amb la visita que faig avui, puc constatar directament en quina situació es troba suara mateix, i en quina situació renovada vol deixar-la, servint-se de la col·laboració mallorquina que li acaba d’arribar.

         També em puc permetre d’oferir a la gent de Mallorca, un vídeo domèstic breu, on en Miguel s’hi adreça, agraint-los la col·laboració, i fent-los a saber detalladament en què s’han d’invertir les quantitats rebudes.

         Admir la gran tasca desplegada per aquest home, que confia tant en Déu i en «el seu Flaco» (Jesús de Natzaret), que sempre es mostra infatigable, resistent, lluitador, engrescat, cercant per damunt tot, i amb l’ajut de tots els que aglapeix en el camí perquè hi col·laborin, el benestar creixent d’aquests infants acollits a la Comunitat: nodrint-los, alimentant-los, vestint-los, educant-los, curant-los, instruint-los, obrint-los camins nous de permanència enriquidora dins una societat cada cop més materialitzada i marginadora.

         Pentura és per això mateix que, com tantes d’altres persones extorsionades al Perú, també a ell, li arriben amenaces de mort. Les puc escoltar pel mòbil, mentre ens adreçam amb el cotxe per la carretera Panamericana Nord. Em posen la pell de gallina. Mai no m’he trobat en una situació tan forta i tan dura com aquesta: li diuen pel seu nom, amb veu distorsionada, que si no els paga una quantitat determinada, està posant en perill la seva pròpia vida i la dels seus. Que no ho dubti, que ho pagui ja!

         La seva resposta em deixa esmaperdut i mig entabanat:

         «Que no n’esperin ni cinc. Déu em protegeix. Confio en Ell plenament. Meam si arrib a veure que se’n penedeixen, del que diuen que em volen fer. Sinó, serà senyal clar que Déu em vol més a prop seu, al seu costat».

         Visc aquesta escena el mateix dia que, en ple estat d’Emergència nacional decretada pel nou govern peruà, l’avinguda Néstor Gambetta, una de les més transitades del Callao, roman tancada pels veïns i pels transportistes.

         Ho fan en senyal de protesta per l’atac perpetrat contra el conductor jove d’una combi pertanyent a l’empresa de transports públic Liventur, José Johnny Esqueche Ningles,  a mans d’uns sicaris que, anant amb moto, el crivellen a trets fins que el deixen mort. El fet succeeix a l’altura del Mercado Pesquero, al districte de Ventanilla. Acabam de passar-hi en cotxe, circulant!

IMATGES MEVES MES RECENTS DEL PERÚ

Comunidad de Niños Sagrada Familia (2024)

https://photos.app.goo.gl/Yy52w5Kgtfu4N25h6

Comunidad de Niños Sagrada Familia (2025)

https://photos.app.goo.gl/oFAaJx4Tt3mviMpT6

        Puente Piedra, convent i cementeri

https://photos.app.goo.gl/zCgCqaiyoGsLXyjC8

        Col·legi José A. Encinas, de Magdalena del Mar

https://photos.app.goo.gl/oM1WEHZAwhAJZnze7

IV Congrés de Teologia continental llatinoamericana

https://photos.app.goo.gl/YPtD9wkvHJX5uRSC8