LA PRIMERA EXHORTACIÓ APOSTÒLICA DEL PAPA PERUÀ LLEÓ XIV

ELS VIATGES D'EN CIL

Cròniques Perú 2025

Cil Buele i Ramis

Imatge: fotografia de ceràmiques peruanes. Perú, 2025.

La primera exhortació apostòlica del papa peruà Lleó XIV

https://www.vatican.va/content/leo-xiv/es/apost_exhortations/documents/20251004-dilexi-te.html

Seguesc la recomanació del cardenal de Lima, monsenyor Carlos Gustavo Castillo Mattasoglio, feta pública diumenge passat 12 d’octubre, durant l’homilia al santuari limeny de Las Nazarenas, en plena celebració del Mes Morado dedicat al Senyor de los Milagros en tot el Perú.

M’entren moltes ganes de llegir atentament i detenguda la primera exhoració apostòlica del papa peruà Lleó XIV, titulada «Dilexi te» (Vaig estimar-te) publicada el dia de la festa de Sant Francesc d’Assís, el proppassat dia 4 d’octubre de 2025.

En seguir les passes del papa Joan XXIII (Mater et Magistra, Mare i Mestra), Pau VI (Populorum Progressio, el Progrés dels Pobles), Benet XVI (Caritas in Veritate, Caritat de bon de Veres) i del papa Francesc (Dilexit Nos, Ens va Estimar), aquesta exhortació apostòlica de Lleó XIV (Dilexi Te, Vaig estimar-te) vol completar i acabar d’enllestir la iniciada pel papa argentí pocs mesos abans de morir.

De bones a primeres, en bon diumenge de la festa de la Verge del Pilar per contrades hispàniques, em fa la impressió que, amb això, s’arriba a escampar pertot arreu una forta onada d’aire fresc, enmig de l’aire contaminat i la calor sufocant de la societat mundial d’avui dia, molt més embambada que deixondida que mai: em fa la impressió, sorprenent i agradosa alhora, de tornar a sentir les paraules i les expressions més genuïnes del gran teòleg peruà, el professor de la Universitat Catòlica de Lima, Gustavo Gutiérrez Merino, de bon començament sacerdot diocesà que posteriorment es fa membre de l’Orde dels Predicadors, frare dominic.

Sé que m’ha de resultar difícil, per a no dir impossible, retenir tot quant conté un document oficial tan extens com aquest. Però, atansant-me de les fonts oficials vaticanes, m’interessa quedar-me amb aquells aspectes que, llegint-la, m’entren més endins i em diuen més coses; ara que he assolit l’etapa octogenària de la meva vida.

Més endavant, idò, miraré de fer-te arribar el resultat de la meva dedicació personal a aquest document pontifici. Mentrestant, em trob a la ciutat de Lima, en un indret tan tranquil i confortable com és ara l’habitació 410 de l’hotel Melià Lima, situat a la illeta 25 de l’avinguda Salaverry en ple districte limeny de San Isidro.

Per a qui no conegui Lima, la capital del Perú, estic allotjat en un dels reductes més benestants de la ciutadania capitalina. Al mateix centre urbà d’un país immens que té milions i milions de pobres-pobres, alguns dels quals no compten amb res més que el seu propi cos i el que hi duen posat al damunt. Tant a la costa oceànica, com a la serra andina i a la selva amazònica.

Contactes personals amb gent diversa

Els primers dies d’estada meva a la ciutat de Lima, a més de contactar amb el personal de l’hotel, que s’afanya a desfer-se en atencions curoses envers tots els clients, tant a la recepció, com al menjador o als passadissos de les habitacions on ens allotjam, tenc oportunitat de contactar amb altra gent que ve a veure’m o que vaig a visitar.

És clar que, amb els primers amb què em trob és amb els familiars més directes de la meva fillola piurana, Zully Socorro Moreno Romero, que no tendré oportunitat de veure fins no sé quan; ella ha de romandre a la selva amazònica peruana, vés a saber tu fins quan.

Sí que hi contact, i em vénen a rebre a l’aeroport la seva filla Pamela, el seu gendre Nilton, i els seus dos néts, Rafaela i Nicolás, dos infants menors de 10 anys.

Tots cinc berenam al menjador de l’hotel, i compartim una estona plegats. Pos a les seves mans alguns petits detalls que els duc de Mallorca. Després m’acompanyen a fer compres a un gran centre comercial proper. Hi vull aconseguir roba d’hivern, pel fred sorprenent que fa a Lima en aquesta època. També necessit canviar el xip de «Jazztel» al meu mòbil pel xip «Claro» del Perú. Amb un «postpago» mensual d’uns 10€ ho tenc tot ben disponible.

L’endemà visito la religiosa Agustina de l’Empara, Antònia Rosselló Serra, la mallorquina vilera que duu prop d’una quarantena d’anys treballant al Perú.

De Santa Margalida a Lima, hi ha milers de quilòmetres que ella els ha travessat en ocasions diverses durant hores i més hores. De l’hotel on estic allotjat, fins a la casa on viu ella avui dia amb dues germanes peruanes de congregació, només hi ha vint minuts a peu.

Ens posam d’acord prèviament. Li duc dos dels nombrosos siurells que m’aconseguí n’Antònia, la bona amiga binissalemera. Com també dos llibres de gent coneguda: «Elogio del gira-sol» d’en Llorenç Tous i «Mis crónicas peruanas» d’un servidor.

Se n’alegra ben molt, de tenir-ho tot. Més encara, quan li mostr també una d’aquelles sobrassades lleugerament coentes «Ferrerico», portada amb moltes ganes des de l’estimada Mallorca.

Ens feim fotos, si més no per tenir-ne alguna constància fefaent. Tot i saber que avui dia se’n poden arribar a fer, «de fakes», difícils de destriar-ne la falsedat enganyosa de la veritat contrastada.

Una altra visita: a un mallorquí que acaba d’arribar a Lima. Roman allotjat a l’Hotel Estelar del districte de Miraflores. Aprofit la circumstància per fer-ne el recorregut a peu, durant una hora i mitja continuada. N’ultrapàs les 12.000 passes.

No record d’haver-lo vist mai. Sí que ens relacionam de tant en tant pel whatsapp. Sembla que es tracta de qualcú que, vivint a prop d’on viu temps enrere la meva família, també estudia a l’Institut Ramon Llull, de Palma, juntament amb els dos germans meus.

Veig que coneix el Perú moltíssim més que jo, des de fa anys. Per motius diversos hi viatja sovint. Em convida a dinar. A «Casa Manolo», exquisitament preparat, assaboresc el primer «cebiche de pescado de corbina». Molt a prop d’allà on, a la dècada dels anys 70, hi ha l’Escola Superior de Magisteri «Marcelino Champagnat». Avui dia reconvertida en Facultat de la Universitat de Piura, ben en mig del districte de Miraflores.

El company mallorquí em recorda que des de fa anys coneix el franciscà llubiner, P. Miquel Llompart. Em diu que li encantaria anar a visitar-lo, a la Prelatura de Huamachuco, en plena serra andina nordenca. Mir de posar-los en contacte i comunicació tots dos.

Me’n torn a l’Hotel Melià Lima, en el primer taxi disponible que passa, amb la satisfacció immensa d’haver compartit una estona agradable amb Telmo Cañellas Amengual.

L’endemà mateix m’arriba l’hora d’haver de deixar la instal·lació hotelera, situada al districte limeny de San Isidro. Vaig a passar uns dies al districte limeny de Chorrillos. Allà mateix on viu la bona amiga macianera Isabel Duran Fons, amb el seu espòs peruà Kiko Caravedo, i els seus dos fills Joan i Enrique.

Amb les dues maletes ben condicionades, la motxilla a punt, i els ànims decidits, m’hi enfilo, aprofitant el taxi que em reserva i contracta na Pamela, conduït per Don Carlos, qui acudeix puntualment cap al migdia davant les portes de l’hotel.

En una hora ja som a Los Cedros, dins el districte limeny de Chorrillos, després de recórrer tota la Costa Verde, a l’actualitat força protegida amb xarxes metàl·liques per evitar-hi esllavissades perilloses, sobretot en cas d’algun sisme o terratrèmol.

Arribat a Los Cedros, em trob amb la família Caravedo Duran, que m’oferix estada a casa seva, com si fos ca meva. Sempre que viatj a Lima, mir d’anar-hi a passar uns dies. En aquest cas, gairebé una setmana.

Al districte limeny de Chorrillos

Començ la meva segona setmana d’estada a la ciutat de Lima.

Rapidíssimament m’està passant el temps. Trob que massa ràpid. Sembla ahir mateix quan em veig dins l’avió d’Air Europa. I, d’això, ja en fa una setmana!

M’hi acullen molt bé, tots els membres de la família Caravedo Duran, a la seva caseta esplèndida que s’aixeca a l’interior d’aquesta urbanització.

Hi arrib a l’hora de dinar. A la taula som 7 boques delitoses d’assaborir-ne la menjua. Na Bel, la madona i cuinera de la casa, ens ha preparat un exquisit plat de «ají de gallina» dins una greixonera fabulosa. Tothom en repeteix.

En Kiko, el seu espòs, en obrir una ampolla de vi negre del país, la distribueix entre tots els qui en volen. Els faig a saber que, a diferència de l’any passat, enguany ja duc unes quantes mesades sense tastar cap beguda alcohòlica, ni vermut, ni cervesa, ni vi, ni licors, ni pisco, ni rom... Res que porti alcohol. En queden advertits per a trobades següents.

Mentrestant, continuem conversant de tot i molt, amb intervencions sempre entusiastes per part de tots els assistents.

He d’agrair la bona tasca desplegada per n’Enrique, el fill més jove, en aconseguir-me de solucionar el problema que he tengut fins al dia d’avui en la recepció dels SMS bancaris que no m’arribaven al mòbil amb xip peruà. Amb la seva intervenció, ara em va com una seda: tots dos xips instal·lats, el peruà de número 1, per a la telefonia i internet, i l’europeu de número 2, per als missatges. Com una seda!

Ara i aquí faig comptes de completar les gestions iniciades amb diverses entitats per mirar d’aconseguir les obres completes del teòleg peruà Gustavo Gutiérrez Merino, considerat el pare de la Teologia de l’Alliberament.

Des del CEP (Centro de Estudios y Publicaciones) em diuen que tenen en estoc «Dónde dormirán los pobres» (5€), «Beber en su propio pozo» (9€), «Hablar de Dios desde el sufrimiento del inocente» (9€) i «Vivir y pensar el Dios de los pobres» (22,50€).

També els deman dades sobre les possibilitats d’adquirir un altre llibre que m’interessa moltíssim; «La lengua guaraní en el Paraguay colonial», del porrerenc P. Bartomeu Melià. Sobre aquest darrer, em diuen que no el tenen posat a la venda, que l’han demanat a altres llibreries i que no n’hi ha cap que el tengui en catàleg, en tota la ciutat de Lima.

Posat a cercar altres vies, contact per whatsapp amb el dominic manacorí P. Toni Miró, qui duu anys treballant al Paraguai. Quedam que mirarà de trobar-lo la setmana vinent. Fa comptes d’arribar-hi, fins a la capital, Asunción. I ja me'n dirà alguna cosa.

Confio en la seva paraula i la seva actuació, per tal que resulti eficient, i puguem engrossir el contengut de la Biblioteca de La Real, a Ciutat, que el bon amic binialer, P. Josep Amengual i Batle, MSSCC, té molt d’interès a dotar-la’n.

Del Morro Solar al Museu Larco

Fort i no et moguis, el bon amic peruà Kiko Caravedo m’insisteix a acompanyar-me fins a dos indrets que, em diu, no em puc perdre: d’una banda el que en diuen Morro Solar. De l’altra, el que anomenen Museo Larco. Divendres, ell i jo pujam en taxi fins al Morro Solar.

Tenc oportunitat de travessar, per indrets d’extracció popular, on viuen a la seva manera famílies molt modestes. Carrerons estrets per on passam em posarien la pell de gallina, si no fos que ja m’hi estic avesant: caramulls i caramulls de casetes senzilles, que s’enfilen cims amunt, per les faldes de les muntanyes arenoses, sense gens ni mica de vegetació, i que no arribes a saber ben bé com se sostenen, fins i tot físicament, sense esfondrar-se.

Arribem dalt de tot del promontori on volem anar, al Morro Solar. Segons m’explica detalladament en Kiko, es tracta de tot un símbol de la resistència peruana davant la invasió xilena, un mirador natural excepcional de tota la ciutat de Lima i un espai que combina la història, la natura i una certa modernitat.

Veig que ens trobem al cap cucurull d’un turó rocós i àrid, de gran importància històrica per al Perú, sobretot per dos motius, segons m’especifica el bon amic peruà: és l’escenari on es desplega una de les batalles més cruentes de la Guerra del Pacífic contra Xile (1879-1884), quan les tropes peruanes comandades pel coronel Miguel Iglesias s’afanyen a defensar heroicament la posició, però finalment són vençudes i cauen derrotades.

D’aquí que hi puguem veure una de les dues estàtues dedicades a aquest militar de graduació alta.

D’altra banda, també veiem erigida l’estàtua d’un soldat peruà amb un fusell a la mà, que pretén honorar tots els caiguts en la batalla.

Així mateix, hi trobem una imponent estàtua de Crist, d’una quarantena de metres d’altura, donada pel president Alan Garcia l’any 2011. Durant la nit roman il·luminada i es pot veure de ben lluny, per la Costa Verde.

També, encara que l’hi trobam tancat, hi podem veure l’Observatori astronòmic de Lima, administrada per la Societat Geogràfica de Lima, considerada com la més antiga d’Amèrica. Al seu temps és punt clau en la medició del temps i la geografia en aquest país. Compta amb un Planetari que ofereix xerrades educatives sobre el cel i els estels.

Em qued admirat quan puc contemplar, des d’aquestes altures, una de les millors vistes panoràmiques de la ciutat de Lima que conec. Tenim tota la costa davant dels nostres ulls, des del Callao fins a Miraflores, Barranco i Chorrillos.

El bon amic peruà Kiko Caravedo Pimentel la considera una de les visites més recomanables per a qui vulgui entendre una mica millor una part de les fondàries de l’ànima limenya i peruana en general.

Dissabte, en Kiko i na Bel m’acompanyen a visitar el Museu Larco. És un dia de sol. Fins i tot, tenc una mica de calor, amb la roba que duc posada. Hi anam en taxi. Ens cobra 28 sols peruans (7€).

Com m’adverteix el bon amic peruà en arribar-hi, no estam només davant d’ún lloc on es guarden coses antigues d’un cert valor; estam davant d'una finestra fascinant, oberta a les cultures que marquen el Perú abans que hi arribin els espanyols el segle XV.

La considera una altra de les visites imprescindibles, per l’exposició tan ben estructurada que ofereix i per les moltíssimes i molt variades peces úniques que conté.

Som davant d'un bell edifici del segle XVIII, d'estil virreinal, envoltat d’un jardí de plantes i de flors encisador, dedicat principalment a l’art precolombí, amb una col·lecció impressionant que abasta més de 5.000 anys d’història del Perú antic.

Una molt bona col·lecció d'objectes d'or i de plata, de peces ceràmiques de les cultures Moche, Chimú i Nazca, com també de ceràmica eròtic que representen escenes de la vida quotidiana, incloent-hi la sexualitat i la fertilitat, amb un naturalitat i un realisme únics.

Totes dues meravelles de la Lima actual m'agraden moltíssim. Tant el Morro Solar com el Museo Larco. Els agraesc, als dos bons amics, que me l’hagin fet conèixer i que m’hi hagin acompanyat i l’hàgim visitat plegats.

La ciutat de Lima que, com la de Barcelona, m'encanta visitar-la i recórrer-la a peu, és una ciutat plena de vida, plena de gent, plena d’història, plena de cultura i del pòsit de diverses i nombroses civilitzacions antiquíssimes que, des d’Europa estant, no arribem mai a valorar en la seva mesura justa.

Si la visita al Morro Solar, em serveix per conèixer detalls de la història relativament recent del Perú, en la seva confrontació bèl·lica amb el país veïnat del sud, Xile, l’anada al Museu Larco m’ajuda a copsar, extasiat i meravellat, l'antiguitat mil·lenària d’un país que té constàncies fefaents de remuntar-se fins més enllà del període egipci que els europeus acostumam a admirar tantíssim.

Hi podem veure influències i incidències culturals tan diverses i tan intenses que em resulta molt difícil retenir-les totes dins la memòria, amb tots els ets i uts.

Davant situació política actual

Només arribar al Perú dia 9 d’octubre, m’aixec dia 10 amb un canvi en la Presidència de la República: Dina Boluarte ha estat substituïda per José Jerí.

A mida que passen dies, i amb un altre civil mort a trets per la policia, veig que sorgeixen veus molt crítiques, alguna de les quals mira d’introduir accions innovadores de desobediència civil.

És el cas d’aquesta forma nova de lluita «excepcionalment constitucional», fins que l’autoritat restablesqui allò que és just i es reclama: pirates informàtics sabotegen informàticament el diari oficial «El Peruano».

Han publicat anteriorment documentació interna de la Direcció nacional d'Intel·ligència (DIRIN) de la Policía Nacional del Perú. Hores abans de la 4ª jornada protestant Z multisectorial, fan públic aquest missatge:

“Nos están viendo. Nos están escuchando. Y no vamos a callar. Ustedes ignoran al pueblo, pero el pueblo no los ignora a ustedes”. “Cada bala disparada, cada mentira difundida, cada muerto sin justicia, es una cuenta pendiente que la historia no va a perdonar. No representamos partidos. No seguimos banderas. NO OBEDECEMOS AL PODER. Somos la sombra de la memoria, la voz que no pueden silenciar, el eco digital del Perú real. Este es un mensaje, no una amenaza. Es un aviso, no una súplica. Cambien... o les cambiaremos. Despierten... o los despertaremos. Por cada injusticia, responderemos. Por cada herida al pueblo, dejaremos una cicatriz en sus sistemas. Esto no ha terminado. Esto apenas comienza. En nombre de los que ya no pueden hablar, y de los que siguen luchando. Este acto es por ellos. Este acto es por todos”.

No podrien esser considerades unes formes noves de lluita a favor de la justícia?

 Cil Buele i Ramis

Octubre 2025, Perú