DE LA COSTANERA I FREDA PUENTE PIEDRA A LA SELVÀTICA I CALOROSA TARAPOTO

ELS VIATGES D'EN CIL

         https://photos.app.goo.gl/eqM6GG9W1PPiz7Fo8

         Tal com tenim acordat de temps enrere, els millors dies per visitar enguany Tarapoto, en plena selva amazònica nord-peruana, em diuen que són a finals d’octubre principis de novembre. Me n’hi vaig, a passar quatre nits.

         Na Pamela m’aconsegueix els bitllets que ens han de permetre volar des de la costanera i freda ciutat de Lima fins a la selvàtica i calorosa població urbana de Tarapoto, en poc manco d’una hora.

         Ens contracta, per a na Zully, sa mare i fillola meva, i per a mi mateix el vol H2 5414 d’SKY Airlines que té previst sortir de Lima a les 17:45.

         Cadascun de nosaltres hi pot dur una bossa de mà, un equipatge en cabina i un equipatge a la bodega. Hi hem de ser, com a molt tard, a les 14:45, amb tres hores d’antelació, dins el límit horari de les 16:45 per lliurar l’equipatge i fer-hi la facturació.

         Li insistesc que m’agradaria ser-hi a les 14h. Per evitar el que ja ens ha succeït malauradament en alguna altra ocasió: hi arribam tan just, que perdem el vol i n’hem d’aconseguir un altre per al dia següent. Amb la conseqüent despesa econòmica afegida.

         M’estim més esperar-hi hores, assegut a les instal·lacions aeroportuàries, que no passar-hi pena, per haver-hi arribat massa tard. Més encara, quan enguany es tracta d’un aeroport nou de trinca, inaugurat fa pocs mesos. No el tenc gens ni mica avesat, aquest aeroport internacional Jorge Chavez nou.

         Poc abans de les 10 del matí es fa present a Puente Piedra don Carlos, qui em duu fins a Los Olivos. S’hi afegeix na Zully. Tots dos, ens encaminam cap a l’aeroport.

         És la primera trobada que mantenc amb la meva fillola piurana. No ha pogut arribar a Lima abans, d’allà on és, a Moyobamba. Hi ha hagut de vigilar l’acabament de la construcció de la seva caseta de Calzada. Fins que no li lliuren les claus i en signa la documentació final pertinent, quatre mesos després del termini prefixat inicialment, no pot viatjar a Lima.

         Partim cap a l’aeroport després de dinar a Los Olivos. Feim tots els tràmits pertinents, de facturació de maletes, lliurament de targeta d’embarcament, control de passatgers, recorregut per les instal·lacions, espera a la sala de sortida dels avions, contemplació d’estatges i passatgers, grups d’estudiants provinents de Chincha...

         «Preferencial» és l’atenció que rebem els passatgers majors de 65 anys, i la meva fillola que m’acompanya també.

         El nostre avió surt amb puntualitat germànica. Arribam a Tarapoto abans de les 18:40. És un Airbús A320 Neo. Ocupam els seients 5E i 5F, pertanyents al grup 02.

         Durant el vol, en cinc o sis ocasions, patim les engronsades pròpies d’un trajecte aeri d’aquestes característiques en aquesta època de l’any, sobrevolant la selva amazònica nord-peruana, després de travessar la serralada andina.

                   En un dels taxis abundosos que romanen a l’espera de passatgers, enfilam cap al centre de la ciutat de Tarapoto. Em tornen a sorprendre la gran quantitat de «motocarros» o «mototaxis» que circulen al nostre voltant.

         Segons ens diu el taxista, a Tarapoto hi ha taxis des de l’aeroport al centre de la ciutat solament. Pel casc urbà s’hi utilitzen mototaxis. Per això, d’aquests, se n’hi veuen a balquena. Dels altres, cap.

         Ens duu fins a les mateixes portes de l’hotel Palm Tarapoto contractat per na Pamela, en habitació doble, per quatre nits i berenar inclòs: 200€, que pagam amb targeta, després de fer tots els tràmits pertinents d’enregistrament de clients.

         Ocupam l’habitació 502. Amb unes vistes esplèndides de la ciutat selvàtica de Tarapoto.

         Molt amablement ens fan a saber que, contractant-los directament, ens hagués sortit més barat encara. Ho hem fet a través de Booking. Caldrà tenir-ho present en altres ocasions.

         Pocs minuts després de la nostra arribada, ens trobam amb el bon amic tarapotí Roberto Acuña Marín.

         Ens duu i convida a sopar a un dels restaurants populars de la ciutat, «El Bijao». Hi assaborim uns deliciosos plats de cuina criolla. Jo m’empàs un suculent «caldo de gallina», que em cau la mar de bé abans d’anar a dormir i descansar. Hi tast per primera vegada el «jugo de cocona», un deliciós suc d’aquesta fruita tropical tan característica de la regió amazònica.

         Allà mateix li faig entrega de la quantitat d’euros que hem pogut recollir a Mallorca els darrers dies d’estar-hi, entre persones donants generoses que han aportat la seva col·laboració a la Cooperativa Agrària Allima Cacao de Chazuta, per a la compra i adquisició d’una maquinària més potent que els serveixi per a refinar millor i més ràpidament el cacau.

         Després de passar la nostra nit primera en aquesta ciutat situada en plena selva amazònica nord-peruana, gaudim d’un berenar exquisit a la terrassa de l’hotel, situada a un cinquè pis des d’on divisam una panoràmica esplèndida de bona part de la ciutat.

         Districte tarapotí de Juan Guerra

         https://photos.app.goo.gl/tQMwML8wURkj83RT6

         Juntament amb en Roberto, acudim, en motocarro, a les instal·lacions que la Cooperativa Agrària Allima Cacao ha construït al districte de Juan Guerra, a una vintena de minuts per la carretera Belaúnde Terry.

         Em qued bocabadat amb el que veig davant dels meus ulls. Allà on l’any passat no hi ha res més que herbes i matolls, un terreny immens amb aspecte d’abandonat, enguany m’hi trob edificades unes instal·lacions sòlides, ben defensades per un mur de protecció que envolta tota la tanca. Duu camí de convertir-se en el més gran centre de recollida del cacau produït a la comarca, alhora que d’exportació cap a l’exterior del país.

         Miram de parlar-ne directament, per vídeo telefonada, amb qui hi ha col·laborat anys enrere, el bon amic eivissenc Toni Colomar, de qui guarden molt bon record tots els qui el conegueren i tractaren. No tenim sort. No aconseguim de contactar-hi. Ens hem de conformar a enviar-li una breu gravació, amb la qual Roberto el saluda i li agraeix tot quant ha fet per la Cooperativa Agrària Allima Cacao de Chazuta.

         La calor és cada cop més intensa. La set ens envaeix. Retornam a la ciutat de Tarapoto en el mateix motocarro d’anada. En Roberto ens porta al restaurant «La Colpa» (la casa dels lloros). Hi assaboresc un exquisit plat de peix: "Sudado de Gamitana, con  yucas, arroz y ají", regat amb un "refresco de maracuyá" i un "juguito de camu-camu",.

         Retornam a l’hotel en motocar. Un cop acabada la bona noneta de costum, em pos a mirar el darrer número, el 69,  de la revista Amics del Seminari de Mallorca que m’acaba d’arribar pel correu electrònic. M'ho mir tot de cap a peus, i em qued admirat de totes i cadascuna de les aportacions que hi fan companys diversos, de cursos distints, d'edats variades i de nombrosos pobles de Mallorca.

         No em puc estar d'agrair públicament el darrer escrit del bon amic portolà Pere J. Amengual: es nota ben a les clares que s'ha llegit detengudament i atenta tot el contengut del llibre publicat a Mèxic amb el títol "Cròniques meves peruanes. 2024".

         Els don moltes de gràcies, a tots. Els tramet salutacions des de Tarapoto, «La Ciudad de las Palmeras», al Perú! Fent-los avinent una abraçada, tan andina com mallorquina, tan peruana com catalana!

         Cooperativa agrària Allima Cacao, de Chazuta

            https://photos.app.goo.gl/mcfScAsubtLvXTWp7

 Ben de matí, Roberto Acuña Marín es fa present a l’hotel Palm Tarapoto on ens allotjam. Amb motocarro, tots tres ens adreçam a la terminal de bussetes que duen fins a la municipalitat distrital de Chazuta, en una hora i mitja aproximadament.

         Tornam a passar pel districte de Juan Guerra. Feim el trajecte per una carretera que voreja el riu Mayo, enmig d’una vegetació tan exhuberant que ens envolta de verdor per totes bandes, fins al capcurucull de les muntanyes, tapades a estones pels niguls baixos que amenacen de descarregar la pluja tropical característica de la regió.

         Val a dir que, fins suara mateix, no tenc la sort de veure ploure en aquest indret del Perú. Em diuen que és un fenomen de veure, mai vist enlloc més, per les barrumbades fortes, totes seguides d’un sol resplendent.

         De fet, el sol llueix a les totes els dos dies que hi duc present. Hi fa una calor de mil dimonis.

         En un revolt determinat, veim que el riu Mayo s’uneix al riu Huallaga. Aquest, al seu torn, desemboca en el Marañón, que va a parar a l’Amaçones. Amb una longitud de 7.020 quilòmetres, és considerat el més llarg del món i desemboca definitivament a l’oceà Atlàntic, per la costa nord-est del Brasil.

         Admirable, aquesta natura paradisíaca sud-americana! Les aigües de la pluja que cau damunt d’un país que voreja l’oceà Pacífic, com és ara el Perú, a l’alçada del Nevado Quehuisha, a Arequipa, a la Quebrada Apacheta, van a parar, després de milers de quilòmetres de recorregut, a l’oceà Atlàntic.    

         Pràcticament el riu Amaçones travessa tot el continent sud-americà, d’oest a l’est, recollint les aigües caigudes a una vuitena de països llatinoamericans: Perú, Bolívia, Brasil, Colòmbia, Equador, Guaiana, Surinam i Veneçuela.

         Arribam a Chazuta. Personal que hi treballa ens acull la mar de bé. Tot són dones. Tècniques que hi treballen, o treballadores que elaboren els productes derivats del cacau i del macambo.

         Es tracta d’una cooperativa agrària que  s’inicia el mes de gener de l’any 2009 amb una trentena de socis que es proposen de substituir el cultiu de la coca per al narcotràfic, amb el cultiu del cacau per a la producció i exportació de xocolates diverses. A l’actualitat són més de tres-cents els socis integrats dins aquesta cooperativa.

         Al catàleg actualitzat de productes elaborats, n’hi figuren més d’una dotzena. L’any passat només n’hi arrib a destriar 8.

         M’adon que avui dia elaboren, distribueixen i exporten a l’exterior: macambo torrat, cacau orgànic, xocolata biter (70% cacau), xocolata biter (70% macambo), xocolata macambo (60%), xocolata macambo (60% amb cafè), xocolata tassa, concentrat polpa de cacau, destil·lat mucil pasteuritzat i/o congelat, snack macambo amb xocolata.

         Molt amablement, ens expliquen els detalls de l’elaboració d’aquests productes, ens acompanyen a recórrer les instal·lacions i ens conviden a assaborir-los tots, una mica.

         M’interessa moltíssim que em parlin d’un dels PPPP (Petits Projectes Personals Peruans) que l’any passat em vaig proposar de fer-hi suport: l’adquisició d’una maquinària més potent, una conxadora/refinadora que permeti a les dones d’aquesta cooperativa refinar millor i més ràpidament el cacau que els serveix per a elaborar les xocolates.

         Dels 15.000 euros que val, amb les aportacions ja realitzades i rebudes d’una vuitantena de persones generoses, n’hem pogut aconseguir 10.000€. Cosa que ja permet de poder-la comanar a una empresa de Lima, mentre som a l’espera d’obtenir, si pot ser abans de Nadal, els 5.000 euros que hi manquen.

         Si t’hi apuntes, sàpigues que és molt fàcil fer-ho:

         Basta que vagis a qualsevol oficina de Correus (o a qualsevol Locutori) per enviar la quantitat d’euros que desitgis, SEMPRE MITJANÇANT WESTERNUNION (6€ de comissió, per a qualsevol quantitat), a nom de:

 ROBERTO ACUÑA MARÍN

DNI 01106130

+051 986881364

TARAPOTO (PERÚ)

         Un cop visitades les instal·lacions de la Cooperativa Agrària Allima Cacao de Chazuta, anam a dinar a un dels restaurants del port de Chazuta. Hi assaboresc un bon plat de «sudado de salmón con arroz, frejoles y yuca», regat amb «chicha de maíz dulce» i «refresco de piña».

         M’impressiona moltíssim veure el port de Chazuta, a la vora del riu Huallaga per on transiten canoes i barques característiques de la selva amazònica peruana, avui dia motoritzades.

         Altre temps, em diuen que s’esdevé un lloc emblemàtic per al tràfic de la cocaïna, cosa que hi comporta substanciosos ingressos econòmics.

         Tot i que no se n’hi veu cap mostra d’un resultat positiu, ni en les seves infrastructures, ni en les seves edificacions, ni en cap altre aspecte que pugui fer-hi veure un passat, relativament recent, tan enriquidor.

         Retornam a la ciutat de Tarapoto, pel mateix camí d’anada amb una altra de les bussetes transportadores del passatge que les empra al preu de 10 S/ per persona (2,50€).

         Centre de rehabilitació TAKIWASI

         https://photos.app.goo.gl/NPyfkunAkCigorx36

 En bon primer diumenge del mes d’octubre, juntament amb na Zully anam a visitar el centre de rehabilitació Takiwasi. M’ho suggereix i recomana el bon amic bugerró Andreu Obrador qui, des de Barcelona estant, manté una certa relació professional amb aquest centre dedicat, entre d’altres, a la rehabilitació de drogoaddictes i drogodependents.

         S’hi atansa, com a bon professional de la Psicologia, en col·laboració amb altres professionals de Catalunya: el Dr. Josep Mª Fàbregas, psiquiatra, o el Dr. Eduard (Edu) Casas, doctor en pedagogia i tractaments alternatius.

         Arribats a l’indret, ens adonam que els diumenges roman tancat als visitants. Així i tot, podem contactar amb recepció i ens recomanen d’apuntar-nos a un dels takitours que organitzen. Hi expliquen i mostren tot el recinte.

         Així ho feim, acompanyats també del bon amic tarapotí Roberto Acuña l’endemà mateix, dilluns al matí.

         Amb 90 sols peruans (22,25€)        abonats a l’entrada, un afable instructor, francès, de Tolosa de Llenguadoc, de nom Gregorio, qui duu uns quatre anys col·laborant-hi com a voluntari, convençut dels efectes positius d’aquesta iniciativa terapèutica, ens la va explicant detalladament, a mesura que ens endinsam en un dels indrets paradisíacs més encisadors que conec.

         No de bades ens trobam en plana selva amazònica nord-peruana, a l’alçada de Tarapoto.

         Ens explica que es tracta d’un centre de rehabilitació de toxicòmans i d’investigació de les medicines tradicionals que empren les comunitats indígenes amazòniques des de temps ancestrals.

         Fundada l’any 1992, per Jacques Mabit, metge i filòsof francès, és una institució pionera en aquest àmbit de les ONG. Combina els coneixements i les pràctiques de la medicina tradicional amazònica (plantes mestres, xamanisme) amb la psicoteràpia occidental moderna, a l’hora de tractar addiccions i promoure el benestar personal, físic i corporal, com també el mental i l’espiritual.

         Quan li deman què significa la paraula Takiwasi, ens diu que en quítxua significa La Casa que Canta. Una descripció molt expressiva del que s’hi cou al seu interior: grans dosis d’energia positiva que hi comparteixen desenes d’assistents.

         Recorrem tot l’espai. Veim que hi mantenen sembrades quantitats ingents d’herbes i plantes que els curanderos nadius utilitzen, tant per a les dietes de qui vulgui seguir-ne, com per a les rehabilitacions o millores del benestar personal.

         Ens diu que els programes de rehabilitació consisteixen, d’una banda, en processos residencials de durada llarga. Pot estendre’s entre 9 i 12 mesos. En aquests casos utilitzen plantes medicinals amazòniques que procuren la desintoxicació física, psicològica i espiritual.

         L’Aiahuasca, patrimoni cultural del Perú, hi és considerada la «planta mare», tot i que no n’és l’única. N’hi ha moltíssimes més. Les usen en cerimònies rituals que indueixen estats de consciència, amb els quals ajuden els pacients a enfrontar-se als seus traumes i conflictes promoguts per l’addicció.

         Tot seguit, psicòlegs occidentals ajuden a «descodificar» les experiències viscudes amb les plantes, interpretant el simbolisme de les visions.

         D’altra banda, Takiwasi també ofereix retirs de durada més curta per a estrangers. Amb el pagament d’aquests retirs, financien el tractament de pacients locals amb pocs recursos.

         Els tractaments, ens explica Gregorio, sempre són administrats per un equip que inclou xamans o «curanderos» tradicionals, psicòlegs, metges i personal de suport.

         Pel que ens manifesta, deduïm que Takiwasi no és només un centre de tractament, sinó també un lloc d’investigació científica profunda, en un entorn natural de boscos amazònics i plantacions d’herbes i plantes medicinals molt variades.

         Insisteix en què cal conèixer en profunditat les característiques de cadascuna d’aquestes, quines en són les dosis més adients o el combinat més adequat. Cosa que solament es pot trobar en la ment i la pràctica dels «curanderos autèntics»: aquells que no cerquen primordialment d’enriquir-se econòmicament, sinó de curar persones malaltes i de procurar el benestar dels pacients amb els remeis que elaboren i aplique.

         Me’n surt summament impressionat, d’una visita com aquesta, en aquest indret paradisíac de Tarapoto.

         Aprofit per adquirir-hi alguns dels llibres que em criden més l’atenció, com també alguns productes que posen a la venda, a la mateixa recepció del casal:

         «El discernimiento de los espíritus. Evolución y cuestiones terapéuticas», de Thibault Luycx (Librinova 2024);

         «Espiritualidad indígena y  mundo occidental», de Jacques Mabit i Ilana Berlowitz (Perú 2017);

         Resina de sangre de grado (15 ml), Infusión de Jengibre (Nuwa x 100g), Corteza de Uña de Gato (50 ml), Jawina de Copaiba (50g).

         Retornant a l’hotel  de dues estrelles Palm Tarapoto, on hem estat allotjats durant quatre jornades seguides, ens disposam a viatjar per carretera cap a un altre indret de la selva amazònica nord-peruana: de Tarapoto, la Ciutat de les Palmeres, cap a Moyobamba, la Ciutat de les Orquídies, a uns 113 km de distància, durant unes dues hores i mitja aproximadament.

  Cil Buele i Ramis

Desembre 2025, Perú